La Choca Laia i lAparcament Enamorat

A la petita i acollidora vila de Cadaqués, on les cases senfilen com caramels de colors cap al mar, hi vivia la Laia. La Laia era coneguda per la seva rialla contagiosa i la seva passió per la pintura. El seu veí, en Jan, era un noi tranquil, amb ulls com el blau profund del Mediterrani i un secret ben guardat: estava enamorat de la Laia des que eren ben petits. Però la Laia, ai, la Laia només tenia ulls per lAdrià, el noi nou del poble, alt, moreno i amb una moto que feia un soroll impressionant. LAdrià era, en resum, el seu tipus ideal. El problema va començar quan lAjuntament va decidir pintar unes noves places daparcament davant de les seves cases. Només nhi havia dues, i tant la Laia com en Jan necessitaven un lloc per als seus cotxes. La Laia, amb el seu utilitari vermell, el necessitava per anar a les classes de pintura a Roses. En Jan, amb la seva furgoneta blava, el necessitava per transportar les seves eines de fuster, ja que era un artesà molt apreciat a la vila. La competència per les places daparcament va ser ferotge. Cada matí, la Laia i en Jan es llevaven abans que sortís el sol, corrent cap a la finestra per veure qui havia arribat primer. Si la Laia guanyava, en Jan es queixava amargament de la seva "velocitat impròpia duna pintora". Si en Jan guanyava, la Laia li treia la llengua i li deixava un dibuix dun cargol al parabrisa. "És impossible raonar amb ell!" exclamava la Laia a la seva amiga, la Berta, mentre prenien un cafè a la plaça del poble. "Sempre està intentant guanyar! I a sobre, es pensa que és el rei del món!" La Berta somreia amb picardia. "Potser només intenta cridar la teva atenció, Laia. No has pensat mai que en Jan..." "En Jan?" va interrompre la Laia, posant els ulls en blanc. "Per favor, Berta! En Jan és només un veí tossut! A més, ja saps que magrada lAdrià!" Mentre, en Jan, assegut al banc del parc, li explicava el mateix a en Marc, el seu millor amic. "És que no ho entén! No ho entén que fa anys que estic bojament enamorat della! Però ella només té ulls per aquell noi de la moto!" En Marc li va posar una mà a lespatlla. "Potser hauries de deixar de competir per laparcament i començar a demostrar-li el que sents, Jan. A les noies els agraden els detalls, els gestos amables..." En Jan va sospirar. "Ja ho sé, Marc, ja ho sé. Però és que em posa tan nerviós! A més, quan la veig amb lAdrià, em bull la sang!" Un dia, mentre la Laia intentava aparcar, va relliscar amb una taca doli i va fer un cop al cotxe. Estava desesperada. Tenia una exposició important la setmana següent i necessitava el cotxe per portar els seus quadres a Roses. En Jan, que ho havia vist tot des de la finestra, va baixar corrent. "Estàs bé, Laia?" va preguntar, amb preocupació. La Laia va començar a plorar. "He fet malbé el cotxe, Jan! I necessito portar els quadres a Roses! No sé què faré!" En Jan, sense dubtar-ho ni un instant, va dir: "No et preocupis, Laia. Jo tajudaré. Et deixo la meva furgoneta. És gran i hi caben tots els teus quadres." La Laia el va mirar amb sorpresa. "De debò, Jan? Però... i tu? Com aniràs a treballar?" "No importa", va respondre en Jan, amb un somriure tímid. "El més important és que puguis anar a la teva exposició." La Laia va acceptar lajuda den Jan. Durant la setmana següent, en Jan lajudà a carregar i descarregar els quadres, li va donar consells sobre com col·locar-los a la galeria i fins i tot li va preparar un entrepà per quan tingués gana. La Laia va començar a veure en Jan amb uns altres ulls. Va descobrir que era un noi amable, generós i molt talentós. El dia de la inauguració de lexposició, lAdrià no va aparèixer. La Laia es va sentir decebuda. En canvi, en Jan va estar al seu costat tota la nit, animant-la i presentant-la als possibles compradors. Al final de la nit, la Laia havia venut la majoria dels seus quadres i estava molt contenta. Quan va arribar el moment de tornar a Cadaqués, la Laia va agafar la mà den Jan. "Gràcies, Jan", va dir. "No sé què hauria fet sense tu. Ets el millor veí del món." En Jan va somriure. "No és res, Laia. Mha encantat ajudar-te." De sobte, la Laia es va adonar que el seu cor bategava més ràpid quan estava a prop den Jan. Va entendre que sempre havia estat allà, al seu costat, però que ella, encegada per la seva idea de lhome ideal, no ho havia vist. Va comprendre que el seu veritable amor no era aquell noi de la moto, sinó aquell noi tranquil i amable que sempre havia estat el seu veí. I així, la choca Laia va deixar dobsessionar-se per laparcament i va començar a obsessionar-se per en Jan, el seu veí enamorat. I, finalment, van viure feliços i van aparcar, de tant en tant, junts, a la mateixa plaça.