Pau i els Colors del Coratge

En Pau era un nen ros amb ulls blaus, però el seu món semblava sempre gris. Vestia roba de colors apagats: pantalons grisos, samarretes negres... La por era la seva companya constant. Li feia por tot: el soroll fort, la foscor, els insectes, fins i tot riure molt fort. Vivía amb els seus pares en una casa molt gran, però ell se sentia petit i sol. Era fill únic i pensava que era lúnic nen del món que tenia tantes pors. Per això, els dies den Pau eren com dies ennuvolats, amb pluja fina i sense gairebé colors.

Un dia, mentre mirava per la finestra, en Pau va començar a pensar. Per què ell tenia tanta por i els altres no? Veia nens jugant al parc, corrent i rient sense cap preocupació. Ell desitjava unir-se a ells, però la por sempre el detenia. Es va sentir molt trist i desganat. El món li semblava injust.

Aquell dia, a lescola, va començar una gran tempesta. Els llamps il·luminaven laula i el tro feia tremolar les finestres. En Pau es va amagar sota la taula, tremolant. Els altres nens reien i miraven la pluja amb curiositat. La por den Pau era gegant.

Més tard, camí del parc, en Pau va haver de creuar el carrer tot sol. Els cotxes passaven ràpid i ell tenia molta por de ser atropellat. Va tancar els ulls, va respirar profundament i va córrer el més ràpid que va poder. Va arribar a laltra banda amb el cor bategant amb força.

Al parc, els seus amics jugaven als gronxadors. En Pau sempre havia tingut por de pujar-hi. Li feia por caure i fer-se mal. Els seus amics volaven amunt i avall, cridant dalegria. Ell els mirava des de la distància, desitjant poder ser com ells.

Quan va arribar la nit, la foscor va omplir la seva habitació. En Pau no podia dormir sense la seva llum de nit. La foscor li semblava plena de monstres i ombres amenaçadores. Samagava sota els llençols, esperant que arribés el matí.

Una nit, en Pau va decidir parlar amb la seva mare. Li va explicar com se sentia, totes les seves pors i com el feien sentir trist i sol. La mare den Pau el va abraçar fort i li va dir: "Pau, estimat, jo també tinc por de moltes coses. Tothom té por dalguna cosa. No passa res per sentir por. El més important és no deixar que la por ens controli i enfrontar-nos a ella."

Lendemà, en Pau es va despertar decidit a ser valent. Quan va començar la tempesta a lescola, en comptes damagar-se sota la taula, va respirar profundament i va mirar la pluja. Va veure els llamps il·luminar el cel i va sentir el tro ressonar. Encara tenia por, però aquesta vegada no es va deixar vèncer per ella.

Quan va haver de creuar el carrer, va mirar als dos costats amb atenció i va creuar amb seguretat. Encara sentia por, però va recordar les paraules de la seva mare i va seguir endavant.

Al parc, va respirar profundament i es va acostar als gronxadors. Els seus amics el van animar a pujar. Al principi va tenir molta por, però després, va començar a gronxar-se suaument. A poc a poc, va anar agafant confiança i va començar a gronxar-se més alt. Va sentir el vent a la cara i va cridar dalegria. Per primera vegada, la por no el va paralitzar.

A la nit, quan va apagar la llum de nit, va sentir una punxada de por. Però llavors, va recordar les paraules de la seva mare: "Les persones no són valentes perquè no tinguin por, sinó perquè poden enfrontar-se a les seves pors." Va tancar els ulls i va imaginar coses boniques. A poc a poc, la por va desaparèixer i va aconseguir adormir-se.

Lendemà, en Pau va córrer a explicar-li a la seva mare tot el que havia fet. Li va explicar com havia superat les seves pors, un pas a cada vegada. La seva mare el va abraçar fort i li va dir que estava molt orgullosa dell. Li va recordar que tothom té pors, fins i tot els adults. "No és més valent aquell que no té por a res, sinó el que ho té però senfronta a les seves pors per aconseguir allò que desitja." A partir daquell dia, el món den Pau va començar a omplir-se de colors. Ja no vestia només roba grisa i negra. Va començar a portar samarretes grogues, pantalons blaus i fins i tot una jaqueta vermella. La por encara estava allà, de vegades, però en Pau ja sabia com fer-li front. Havia descobert el color del coratge.