🇪🇸Cuento corto para niños

El banco maldito y el secreto del pueblo

En un pueblo costero, un banco maldito guarda el secreto de la desaparición de una mujer y la muerte de un hombre durante la guerra. Años después, un hombre regresa al pueblo y se reencuentra con la mujer, pero descubre que está atrapada en el banco. Cuando intenta liberarla, se da cuenta de que el banco está maldito y que nadie puede abandonarlo una vez que se sienta en él.

A partir de: Capítol 1: El banc maleït En una petita plaça d’un poble costaner, hi havia un banc de fusta que semblava esperar algú eternament. La pintura, desgastada pel temps, portava les marques d’infinites històries, però la seva presència inquietava tothom. A primera vista, semblava només un moble vell i inútil, però els més grans del poble sabien la veritat: aquell banc estava maleït. Es deia que, durant la guerra, un home esperava la seva promesa cada dia al banc. Ella mai no va arribar. Després d’un accident tràgic al mar, el seu cos va desaparèixer, i l’home, consumit pel dolor, va acabar amb la seva vida al mateix lloc. Però no va ser un final: des de llavors, els habitants asseguraven sentir plors o murmuris inexplicables al voltant del banc quan el sol es ponia. Un estiu, l’Àlex va tornar al poble després d’anys vivint a la ciutat. Encara recordava amb nostàlgia els dies de la seva infantesa amb l’Eulàlia. Després d’una dècada separats, va decidir retrobar-la. Quan va arribar a la plaça, el cor li va fer un tomb: ella estava allà, asseguda al banc, com si l’hagués estat esperant. —Eulàlia? —va dir, amb una barreja d’alegria i sorpresa. Ella es va girar lentament, i els seus ulls, enfonsats i cansats, el van mirar amb intensitat. Va somriure, però hi havia alguna cosa estranya en la seva expressió, un aire de tristesa que no recordava. —T’estava esperant, Àlex. Sempre et vaig esperar. Van parlar durant hores, recordant els dies d’infantesa. Però a mesura que el sol es ponia, l’ambient al seu voltant va canviar. L’aire es va tornar dens i fred, i les ombres dels arbres semblaven estendre’s cap a ells, com si tinguessin vida pròpia. —Eulàlia, has sentit això? —va preguntar l’Àlex, mirant al seu voltant. Ella només va somriure, sense respondre. Les seves mans, que ell havia estat sostenint, estaven gelades com el mar a l’hivern. Quan es va adonar d’això, un calfred li va recórrer l’esquena. L’endemà, va tornar al banc esperant trobar-la. Però en lloc d’això, una dona gran del poble se li va acostar. —Perdona, noi, què fas aquí? —va dir, amb preocupació a la veu. —Busco l’Eulàlia. Ahir vam parlar aquí. La dona el va mirar fixament, amb els ulls plens de temor. —Eulàlia va morir fa anys. Va ser un hivern molt fred. Des de llavors, alguns asseguren veure-la aquí, al banc. Però tu no hauries d’estar-hi, noi. Aquest lloc no és per als vius. Capítol 2: La maledicció del banc Confós i inquiet, l’Àlex va investigar la història del banc. Va descobrir que no només l’Eulàlia, sinó moltes persones havien tingut connexions tràgiques amb aquell lloc. Totes havien mort de manera misteriosa poc després d’haver-hi estat. Aquella nit, l’Àlex va somiar amb ella. En el somni, estava asseguda al banc, però les seves faccions estaven desdibuixades, com si s’estigués convertint en una ombra. Quan va intentar acostar-se, una força invisible el va fer enrere, i va sentir una veu que xiuxiuejava: "No deixis el banc buit... o seràs tu qui m’acompanyi." Els dies següents, va intentar evitar la plaça, però cada cop que passava pel poble, sentia una força irresistible que l’empenyia cap al banc. Una tarda, incapaç de resistir més, s’hi va asseure. De sobte, l’aire es va refredar, i va veure l’ombra d’una figura femenina al seu costat. Era Eulàlia, però no com ell la recordava. Els seus ulls eren buits, i la seva veu, un xiuxiueig que semblava venir de tots els racons alhora. —Et vaig dir que no em deixessis sola, Àlex. Ara ja no pots marxar. La gent del poble va trobar l’Àlex assegut al banc l’endemà al matí. El seu cos estava rígid, amb una expressió de terror gravada al rostre. Des de llavors, ningú s’ha atrevit a acostar-se al banc de nit. Diuen que, si escoltes amb atenció, encara pots sentir una veu suau que murmura: "No deixeu el banc buit... si us plau." Capítol 3: Les ombres del passat Amb el temps, el banc es va convertir en una llegenda local, un lloc on ningú volia quedar-se massa estona. Els més valents que s’asseien allà asseguraven sentir una presència al seu costat o veure una ombra fugissera reflectida en els vidres de les finestres properes. Però cap d’ells s’hi va quedar prou temps per descobrir què passa quan el banc queda completament buit. Una nit de tardor, un grup d’adolescents, esperonats per la curiositat, van decidir fer un experiment. Van portar càmeres i una gravadora de so, decidits a desmentir la llegenda. Quan la lluna va ser al punt més alt, es van asseure al banc i van començar a fer preguntes en veu alta. —Eulàlia, ets aquí? —va preguntar una de les noies, amb un nerviosisme evident. Al principi, tot estava en silenci. Però de sobte, la gravadora va emetre un xiulet estrident, i l’aire al seu voltant es va fer glaçat. Un dels nois va sentir una mà invisible agafant-li el braç. Quan va girar-se, va veure una ombra fosca que semblava sorgir del banc mateix. Els crits van omplir la plaça, i els joves van córrer aterrats, deixant l’equip enrere. L’endemà, quan van tornar amb adults per recuperar les seves coses, no van trobar res. Només el banc, immòbil, com si els esperés. Però al terra hi havia gravat un missatge, com fet amb ungles: "Qui trenqui el silenci del banc pagarà amb la seva ànima." Després d’aquell incident, ningú més es va atrevir a acostar-se. Els habitants més supersticiosos van proposar cremar el banc, però els ancians del poble van advertir que podria desfermar una maledicció encara pitjor. Així, el banc maleït va romandre allà, com un recordatori constant que hi ha històries que és millor no remoure. Amb els anys, el banc va envellir encara més, les seves fustes podrides semblaven murmurar secrets quan bufava el vent. I tot i que molts evitaven passar per la plaça, hi havia qui assegurava veure-hi figures assegudes en les nits de lluna plena, rient, plorant o simplement esperant. Però el que tots temien era el que passaria quan el banc quedés finalment buit per sempre. Capítol 4: El vigilant nocturn Amb laugment de rumors sobre el banc maleït, lajuntament del poble va decidir col·locar una llum a la plaça per dissipar la por. Però les llums només semblaven amplificar les ombres. Els veïns comentaven que la il·luminació feia que les figures al banc fossin encara més visibles i inquietants. Una nit, en Joan, el vigilant nocturn, va decidir comprovar si les històries eren certes. Portava anys treballant al poble, i mai no havia cregut en les supersticions locals. Armat amb una llanterna i un cigarro, es va plantar davant el banc, decidit a demostrar que no hi havia res danormal. Va passar la primera hora assegut, fumant tranquil·lament, mentre el fred de la nit lenvoltava. Però a mesura que el rellotge sacostava a la mitjanit, va començar a sentir una incomoditat estranya. Els sons del poble, habitualment calmats, semblaven amplificats. Les passes dalgú que no es veia ressonaven pels carrers empedrats. —Qui hi ha? —va cridar Joan, amb la veu ferma. En resposta, només va rebre silenci. Però quan va apuntar la llanterna cap al banc, el cor li va fer un salt. Una figura desenfocada, gairebé translúcida, estava asseguda. Semblava una dona amb un vestit llarg, però el seu rostre era difuminat, com si fos fet de fum. —Qui ets? —va repetir, però aquesta vegada amb un to més vacil·lant. La figura va aixecar el cap i el va mirar amb ulls que brillaven com dues brases enceses. En Joan va intentar moure’s, però les seves cames semblaven arrelades al terra. La figura va començar a xiuxiuejar paraules que no podia entendre, però que li ressonaven al cap com un eco. Quan finalment va poder recuperar el control del seu cos, en Joan va córrer tan ràpid com va poder, deixant enrere la llanterna i el cigarro. Va jurar que mai tornaria a aquella plaça, i al matí següent va presentar la seva dimissió. Capítol 5: Lherència del banc Després de lincident amb en Joan, l’ajuntament va decidir tapiar la plaça, prohibint-hi laccés. Però això només va alimentar encara més les històries. Es deia que aquells que es reunien prop de les tanques podien escoltar plors suaus o fins i tot veus que demanaven ajuda. Un dia, en Miquel, un historiador local, va decidir investigar lorigen de la maledicció. Va descobrir documents antics que parlaven duna tragèdia ocorreguda fa més de cent anys. Una família shavia reunit al banc per discutir una herència. Lambient es va escalfar, i en un atac de ràbia, un dels germans va apunyalar laltre. La mare, desesperada, va intentar aturar-lo, però també va perdre la vida. Després de la tragèdia, els habitants van començar a notar fenòmens estranys al banc. Qui s’hi asseia massa estona assegurava sentir una mà invisible que els agafava o una presència que els respirava al clatell. En Miquel va decidir escriure un llibre sobre la història del banc. Va passar nits al seu despatx revisant documents i parlant amb testimonis. Però una nit, mentre revisava les seves notes, va escoltar un so suau a la seva habitació. Quan es va girar, va veure una ombra que el mirava fixament des del racó. —No remoguis el passat, Miquel. Deixa el banc en pau. Aquella nit, el llibre den Miquel va quedar a mig escriure. Va abandonar el poble lendemà, deixant enrere les seves notes i els seus somnis de publicar la història. Els papers van ser trobats anys després, plens dalertes escrites a mà: "No investiguis més. No desperteu el que dorm." Capítol 6: La nit sense fi Un grup de turistes, desconeixedors de la història, va decidir passar la nit al poble. Després de sentir rumors al bar local, van decidir burlar-se de les supersticions i acostar-se al banc. —Això són tonteries —va dir un dels turistes, rient mentre encenia una cigarreta. Es van asseure al banc i van començar a fer fotos amb els seus telèfons. Però quan van revisar les imatges, es van adonar que alguna cosa no encaixava. En cada fotografia, una figura fosca apareixia darrere d’ells, cada cop més a prop. —Qui ha fet això? —va preguntar una de les noies, tremolant. De sobte, el vent va començar a bufar amb força, apagant els llums de la plaça. Un dels turistes va encendre una llanterna, però la llum semblava ser absorvida per les ombres. Una veu greu i distorsionada va ressonar al seu voltant. —Heu trencat el silenci del banc. Ara heu de quedar-vos. Quan els habitants van sortir a l’endemà al matí, no van trobar cap rastre dels turistes. Els seus cotxes estaven encara aparcats, però ells havien desaparegut completament. Només hi havia les seves càmeres, que van ser recuperades. Les imatges finals mostraven figures fosques que envoltaven els turistes, com si sorgissin directament de la fusta del banc. Després d’aquella nit, la plaça va quedar deserta, amb només el banc com a testimoni del que havia passat. Capítol 7: Lúltima oportunitat Amb el temps, el banc va començar a deteriorar-se, però ningú s’atrevia a treure’l o restaurar-lo. Finalment, un grup de sacerdots va decidir realitzar-hi una cerimònia d’exorcisme. Van arribar al poble amb creus, encens i aigua beneïda, decidits a trencar la maledicció. Durant el ritual, la plaça es va omplir d’un vent gelat, i crits esgarrifosos van començar a sorgir del banc. Una figura negra, més gran que qualsevol altra vista abans, es va manifestar, amb ulls que brillaven com flames. —Aquest banc és nostre. Sempre ho ha estat. Ningú ens prendrà el nostre lloc. Un dels sacerdots va caure de genolls, pres d’un atac de pànic. Els altres van continuar recitant oracions fins que la figura va desaparèixer, deixant darrere un silenci opressiu. Però quan es van acostar al banc, van trobar una nova inscripció gravada a la fusta: "Hem marxat, però tornarem. No deixeu el banc buit." Des de llavors, el banc ha romàs allà, un recordatori sinistre que ni tan sols el temps ni la fe poden esborrar completament. Els vilatans eviten la plaça, però els més agosarats asseguren que, en nits de lluna plena, encara es poden escoltar murmuris que demanen companyia.