Leonardo, el León que No Sabía Rugir

Hi havia una vegada, en un poble petit, una granja on vivien molts animals especials. Els granjers eren una parella treballadora i cuidadora. Sempre estaven disposats a ajudar a qualsevol que ho necessités, de fet, ells eren qui rescataven i adoptaven tots els animals abandonats de la zona. Un dia, quan anaven buscant bolets es van trobar al mig del camp un lleó. Primer, es van espantar moltíssim perquè mai havien vist un animal salvatge. Però de seguida van veure que aquest lleó era diferent. Semblava més aviat un animal domèstic. Es va apropar a ells com un gatet i va donar voltes entre les seves cames. Així doncs, no van tenir més remei que emportar-sel a la granja. Quan van arribar a la granja tots els animals es van espantar moltíssim i es van amagar. Tots excepte laneguet Joan, el més petit i valent de la granja al qual uns cignes van abandonar perquè deien que era lleig. -Hola amic, qui ets? Don vens? No tassembles a cap de nosaltres i tothom està espantat. -Hola, sóc el Leonardo i sóc un lleó del circ. Mhan abandonat al camp perquè ja no puc saltar el foc i els vostres amos mhan rescatat. -Benvingut Leonardo, jo sóc el Joan. Si vols puc ajudar-te a trobar el teu lloc a la granja. Jo crec que podries ser un bon gos però, per ser un gos hauràs daprendre a bordar. El Leonardo va acceptar i va començar a practicar escoltant com el Floki i el Coco bordaven. -Grrrre, va fer el Leonardo. -Jajajjajajja cuac, va riure el Joan. Això és un rugit. Penso que millor podries semblar un gat gran com el Mixi i el Félix però, per ser un gat hauries de miolar.... El Leonardo va provar de miolar, però només li sortia un so estrany que feia riure al Joan. -No et preocupis Leonardo, ja trobarem alguna cosa. Podries ser com la vaca Muu, però hauries de... mmm... munyir! El Leonardo va intentar imitar el so de la vaca, però en comptes de "Muuu", només li sortia un "Grrrr-muuu" molt poc convincent. El Joan, incansable, va continuar: -O potser podries ser com la gallina Clàudia! Però hauries de cloquejar! El Leonardo va inspirar profundament i va intentar cloquejar, però el resultat va ser un "Grrr-coc-coc" que va fer que el Joan caigués a terra de riure. El pobre Leonardo es va començar a desanimar. No aconseguia imitar cap dels animals de la granja. Se sentia inútil i trist. Va seure al costat del Joan, amb la cua entre les potes. -Saps què Leonardo? Crec que no cal que tassemblis a ningú perquè aquí a la granja el que necessitem és algú com tu. El Leonardo va aixecar el cap, sorprès. -Com jo? Però si no sé fer res del que fan els altres animals. -És veritat, no bordes, ni mioles, ni munyes, ni cloquejas. Però ets un lleó! Ets fort, valent i tens un cor enorme. Potser no saps fer els sons que fan els altres animals, però saps ser tu mateix. I això és el més important. El Joan va tenir una idea. Va acompanyar el Leonardo fins a la porta de la granja i li va assenyalar el camp. -Leonardo, tu ets un lleó! Ets el rei de la selva! Aquí a la granja no tenim selva, però tenim un camp enorme. Podries ser el rei del nostre camp! Podries protegir-nos dels llops i les guineus que de vegades sacosten a la granja. El Leonardo va obrir els ulls de bat a bat. Mai shavia plantejat que la seva força i valentia poguessin ser útils. Sempre havia pensat que havia de ser com els altres per ser acceptat. Des daquell dia, el Leonardo es va convertir en el guardià de la granja. Patrullava el camp amb pas ferm i vigilant, espantant qualsevol perill potencial. Els animals de la granja, que al principi li tenien por, van començar a respectar-lo i a admirar-lo. El Leonardo ja no intentava bordar, ni miolar, ni munyir, ni cloquejar. Simplement, era ell mateix: un lleó amable i protector. Fins i tot va aprendre a fer un rugit suau, més semblant a un ronroneig, que feia quan estava content. I el Joan? El Joan va continuar sent laneguet valent i optimista que sempre havia estat. Va aprendre molt del Leonardo i es va adonar que tothom té un lloc al món, per diferent que sigui. I que la veritable bellesa rau en ser un mateix. Els granjers, contents i orgullosos del Leonardo i del Joan, van continuar cuidant de tots els animals de la granja, sabent que cada un dells era especial i únic a la seva manera. I així, la granja va continuar sent un lloc feliç i acollidor, on tothom era benvingut, fins i tot un lleó que no sabia rugir com un lleó de veritat, però que sabia ser el millor Leonardo que podia ser.