Ferran i el Volcà de les Emocions

Ferran era un xiquet de nou anys amb uns ulls grans i brillants que amagaven un remolí democions. A lescola, els seus companys el coneixien com "lenfados". A la mínima provocació, cridava, colpejava la seua motxilla o senclaustrava en un silenci furiós. No era estrany que acabara al despatx de la directora, amb els braços creuats i la ràbia comprimida al pit. Però el que ningú sabia era que a Ferran també li encantaven els llibres de ciència, que podia passar hores muntant figures amb blocs i que tenia una tendresa silenciosa que no sabia com mostrar. Un dia, durant el pati, un xiquet nou anomenat Mateo va tirar sense voler la maqueta de Ferran. Era un volcà que havia estat treballant tota la setmana per a la fira de ciències. Va caure a terra i es va trencar en dos. Ferran va sentir la ràbia pujar-li per la gola com foc. Tots esperaven una explosió. Però aquella vegada, alguna cosa va canviar. Va tancar els ulls. Va respirar. Va recordar el que Irene, la psicòloga de lescola, li havia ensenyat: que la ràbia no era dolenta, però que hi havia altres maneres de deixar-la anar. Va obrir els ulls i va mirar Mateo, que tremolava esperant un crit. —No passa res... puc arreglar-la. Però la pròxima vegada, ves amb més compte —va dir Ferran, amb la veu lleugerament tremolosa. Un silenci de sorpresa el va envoltar. Després, una xiqueta de la seua classe shi va acostar. —Ferran, eres molt bo amb les maquetes. Vols que t’ajude a reconstruir-la? Ferran va assentir, sense poder creure-ho. Junts, van començar a recollir els trossos del volcà. La xiqueta, que es deia Sofia, li va explicar que ella també volia participar a la fira de ciències, però que no sabia què fer. Ferran, sorprenentment, es va oferir a ajudar-la. Van estar la resta del pati parlant de volcans, de lava i de com fer una erupció espectacular. Lendemà, el seu mestre Avel·lí el va felicitar davant de tota la classe per la seua paciència i el seu treball. —Ferran, estic molt orgullós de com vas reaccionar ahir. Demostra que ets capaç de controlar les teues emocions i de treballar en equip —va dir el mestre Avel·lí amb un somriure. Diversos xiquets es van acostar a ell. Alguns volien veure els seus dibuixos. Altres li demanaven ajuda amb les matemàtiques. Ningú el va tornar a anomenar “lenfados”. Ferran va començar a passar més temps amb els seus companys, jugant al pati, compartint els seus llibres de ciència i ajudant-los amb els seus projectes. Va descobrir que li agradava ajudar els altres i que, quan ho feia, se sentia feliç. Un dia, mentre treballava en el volcà amb Sofia, Mateo es va acostar tímidament. —Ferran, ho sento molt pel teu volcà. Volia dir-te que magradaria ajudar-vos a reconstruir-lo —va dir Mateo amb la mirada baixa. Ferran va somriure. —No et preocupes, Mateo. Tots cometem errors. I per descomptat que pots ajudar-nos! Com més mans, millor. Junts, els tres van passar la resta de la setmana treballant en el volcà. Van aprendre molt lun de laltre. Ferran va ensenyar a Mateo com barrejar el guix per fer la lava, Sofia va decorar el volcà amb petits arbres i pedres, i Mateo va construir una base sòlida perquè no tornara a caure. El dia de la fira de ciències, el volcà de Ferran, Sofia i Mateo va ser un èxit total. Tots els professors i els alumnes van quedar impressionats amb la maqueta i amb lerupció espectacular que van fer. Ferran se sentia orgullós del seu treball, però sobretot se sentia feliç de compartir-ho amb els seus amics. Amb el temps, Ferran va aprendre a reconéixer quan la ràbia arribava, com una ona. Va aprendre a deixar-la passar sense que sho emportara tot per davant. Va començar a practicar exercicis de respiració que Irene li havia ensenyat i a parlar amb els seus amics i la seua família quan se sentia enfadat. I els altres van començar a veure el Ferran que sempre havia estat allí: afectuós, intel·ligent i amb un cor més gran que qualsevol volcà. Ferran ja no era "lenfados". Era Ferran, lamic, el científic, el xiquet amb un cor de volcà, capaç derupcionar en alegria i amistat.