La Clau Màgica de la Carla: El Tresor del Teu Cos

PÀGINA 1

La Carla és una nena alegre i curiosa. Li agrada molt jugar, riure i descobrir coses noves cada dia. Sempre està disposada a explorar el món que lenvolta, fent preguntes i aprenent de cada experiència.

PÀGINA 2

Un matí, al pati de l’escola, el seu amic Joan se li va apropar i li va fer una abraçada molt i molt forta, però no li va preguntar si ella la volia. La Carla es va quedar quieta. No li havia agradat gens aquella abraçada tan forta i sense avís. Va sentir com si lhaguessin atrapat de sobte.

PÀGINA 3

En Joan va marxar a jugar a fútbol molt content, però la Carla no ho estava pas. Notava una sensació estranya dins del cos i no sabia ben bé per què. Era una barreja de sorpresa, incomoditat i una mica de tristesa. Va anar corrents a un racó del pati, per estar sola una estona i intentar entendre què li passava. Es va asseure sota un arbre, observant les fulles que queien suaument.

PÀGINA 4

Quan es va mirar al mirall que portava a la butxaca, va veure una cosa brillant sota la samarreta. Era una clau màgica! "Hola !" - li va dir la clau. La Carla es va quedar en sorpresa, sense dir res. "Tu.. parles?" - va preguntar, amb la veu tremolant. "Sí! i vinc a ajudar-te" - va respondre la clau amb un somriure brillant.

PÀGINA 5

"Carla, jo sóc la clau del teu cos" - va dir la clau. "Només tu pots decidir qui pot abraçar-te, fer-te petons... o qualsevol altra cosa que tingui a veure amb el teu cos." La Carla la va mirar amb ulls oberts de bat a bat. "Només jo?" - va preguntar. "Sí! Això és molt important que ho recordis sempre" - va dir la clau. "Perquè el teu cos és teu, i ningú més pot decidir per tu" - va respondre la clau amb un somriure encara més gran.

PÀGINA 6

La clau li va ensenyar un truc molt important: "Quan alguna cosa t’agrada, pots dir “sí, m’agrada” amb un gran somriure. Però si alguna cosa no et fa sentir bé, pots dir “no, gràcies” o “no ho vull” amb veu ferma." La Carla va somriure: "Això si que ho puc fer-ho jo!" Es va sentir més valenta i segura de si mateixa.

PÀGINA 7

L’endemà, al pati, en Joan li va voler-li fer una altra abraçada. Abans que ell arribés, la Carla, amb valentia, va apartar-se suaument i li va dir: "Joan, avui no vull una abraçada. Gràcies." En Joan es va aturar una mica sorprés, i va respondre: "Ah, vale, jugues amb mi igualment?" "Sí!" - va riure la Carla, i van sortir corrents a jugar.

PÀGINA 8

La clau, des de la butxaca, va brillar molt contenta. "Veus, Carla? Has fet servir la teva clau. Estic molt orgullosa de tu!" La Carla va somriure. Ara sabia que podia confiar en ella mateixa i dir en veu alta el que volia o no volia, sense sentir-se malament per això. Se sentia forta i poderosa.

PÀGINA 9

A la tarda, la mestra, que des de lluny havia escoltat la conversa, els hi va dir: "Tots tenim un cos que és nostre —va dir—. Hi ha coses que ens agraden, com les abraçades o els petons, i altres que no ens agraden gens. És important respectar els sentiments dels altres." Els nens van aixecar la mà i van explicar: "A mi m’agrada quan em fan petons a la galta!" "I a mi no m’agrada que m’agafin de sorpresa!" Tots es van escoltar atentament i van aprendre que dir sí o no està molt bé, i que és important respectar les decisions dels altres.

PÀGINA 10

Des d’aquell dia, la Carla guarda la seva clau al cor. Li recorda que pot parlar, decidir i escoltar el seu cos. Perquè cada nen i cada nena té la seva clau, i només ells poden obrir la porta del seu cos. Perquè la clau del teu cos… només la tens tu! I amb ella, pots triar allò que et fa feliç i allò que no.