Nimbo, El Núvol Pensador Que Oblidà Ploure

Nimbo era un núvol petit, tan petit que gairebé semblava un floc de cotó. Li agradava molt viatjar per l’atmosfera, flotant sense presses i observant el món que s’estenia a sota. Les muntanyes li semblaven gegants adormits, els rius, serps brillants que s’arrossegaven per la terra, i les ciutats, un laberint de colors i formes.

Però a Nimbo no només li agradava mirar, també li agradava pensar. Pensava en com els animals trobaven el camí de tornada a casa, en per què el cel era blau, i en com les persones feien per construir coses tan grans. Pensava en la contaminació que veia sortir de les xemeneies, una taca grisa que entristia el cel, i en els colors espectaculars de les postes de sol, un veritable festival de llum i ombra.

Nimbo estava tan absort en els seus pensaments que se li va oblidar allò que els núvols fan millor: deixar caure la pluja. Els camps començaven a estar secs, les flors abaixaven el cap amb set, i els animals buscaven desesperadament ombra.

Un dia, mentre Nimbo vagava per sobre d’un camp ressec, una ràfega de vent el va sacsejar amb força. Era el Vent del Nord, fort i decidit.

"Ei, tu! Núvol petit!", va cridar el Vent del Nord. "Què fas allà dalt, sense fer res? El món de sota et necessita!"

Nimbo, sorprès, va respondre: "Estic pensant... hi ha tantes coses interessants per descobrir!"

El Vent del Nord va bufar amb més força. "Pensar està bé, però no serveix de res si no actues! Els núvols com tu tenen una tasca important: portar la pluja i donar vida!"

Nimbo va meditar sobre les paraules del Vent del Nord. Tenia raó. No podia passar-se tot el temps pensant sense fer res per ajudar el món. Però com ho faria? Se sentia tan buit i lleuger.

De sobte, el Sol va aparèixer darrere d’un grup de núvols. Els seus rajos càlids van acariciar a Nimbo.

"No et preocupis, petit", va dir el Sol amb una veu càlida. "Necessites omplir-te. Absorbeix la humitat del mar, el vapor que puja dels rius, la rosada de les fulles. Empapat del que tenvolta!"

Nimbo va seguir el consell del Sol. Va volar sobre el mar, xuclant la humitat salada. Va sobrevolar els rius, absorbint el vapor fresc. I va acariciar les fulles, emmagatzemant la rosada matinal. A poc a poc, es va sentir més pesat i ple.

Però encara no era suficient. Nimbo necessitava un últim consell. Va veure un núvol gran i gris, un núvol vell i savi que portava anys viatjant pel cel.

"Senyor Núvol", va dir Nimbo tímidament. "Estic ple d’aigua, però no sé com deixar-la anar. Em fa por."

El núvol vell va somriure amb un esclat de llum. "No tinguis por, petit Nimbo. La pluja no és només aigua, és un regal. És la teva manera de compartir tot el que has après i sentit. És el batec del teu cor fet gotes."

Nimbo va tancar els ulls i va recordar tot el que havia vist i pensat: la set dels animals, la tristesa dels camps secs, la contaminació que entristia el cel. Va sentir una gran emoció, una ganes immenses d’ajudar. I llavors, sense adonar-se’n, va començar a ploure.

Gotes grosses i fresques que queien sobre la terra resseca. Les flors van aixecar el cap, bevent la pluja amb delit. Els animals van sortir dels seus amagatalls, refrescant-se sota l’aigua. I fins i tot la taca grisa de la contaminació semblava més clara, com si la pluja l’estigués netejant.

Nimbo va sentir una felicitat immensa. Per fi havia entès la seva missió. No només era important pensar, sinó també actuar i compartir el que portava dins. A partir d’aquell dia, Nimbo va continuar viatjant pel món, observant, pensant i, per descomptat, plovent. I el món, agraït, va tornar a respirar.