¡Cinto, el Caracol Valiente y la Lluvia Amiga!

En Cinto, un petit cargol de closca brillant com un mirall, vivia sota una fulla de col gegant al bell mig d’un hort ple de meravelles. Cada matí, sortia amb pas lent però decidit, com si fos un explorador a la recerca dun tresor amagat. Observava les gotes de rosada que brillaven com diamants diminuts damunt les fulles verdíssimes. Li agradava veure com el sol es reflectia en elles, creant petits arcs de Sant Martí efímers.

Un dia, el cel es va enfosquir poc a poc, com si algú hagués abaixat una cortina grisa i suau. La pluja va començar a caure suaument, al principi unes poques gotes tímides, i després un raig constant i alegre. En Cinto, en comptes d’amagar-se sota la seva fulla protectora, va aixecar les seves petites banyes, com antenes màgiques, i va sortir a gaudir-ne. Les gotes li relliscaven per la closca fent-li pessigolles divertides, i ell reia – o, si més no, reia com pot riure un cargol, amb un moviment suau i un brill en els ulls. Sentia la frescor de laigua i lolor de la terra mullada, una olor que sempre el feia sentir feliç i viu.

De sobte, mentre passejava per una fulla denciam, va veure un grup de formigues corrent cap al seu cau, carregades amb trossets de fulla molt més grans que elles mateixes. Semblaven molt preocupades i tenien pressa per arribar a casa abans que la pluja les atrapés. Una d’elles, la Rita, una formiga petita i valenta, es va quedar enrere perquè una gota enorme la va fer relliscar i caure de cap en un petit bassal que s’havia format al camí.

—Ajuda! —va cridar la Rita amb la veu tremolosa. Estava espantada i mullada, i no sabia com sortir del bassal.

En Cinto no ho va dubtar ni un segon. Sabia que havia dajudar la Rita, encara que fos una formiga i ell un cargol. Amb el seu cos suau i relliscós, va fer de pont perquè la formiga pogués creuar el petit bassal. Es va estirar sobre laigua, formant un camí segur perquè la Rita pogués passar. La Rita, amb les potes mullades i tremolant, va caminar amb cura sobre el cos den Cinto, agraïda per la seva ajuda.

Quan va arribar a laltra banda, la Rita el va mirar amb uns ulls plens dagraïment i li va dir:—Gràcies, Cinto! Ets un cargol molt valent i generós. Quan necessitis alguna cosa, les formigues sempre et donarem un cop de mà. Mai oblidarem la teva amabilitat.

En Cinto es va sentir molt feliç per haver ajudat la Rita. Va somriure, i la Rita va córrer a reunir-se amb les seves companyes al cau. Un cop la Rita va ser fora de perill, en Cinto va tornar a la seva fulla de col, orgullós i feliç. Sentia el cor calent i ple dalegria. Havia fet una bona acció i havia ajudat algú que ho necessitava.

Quan va parar de ploure i el sol va tornar a brillar, pintant lhort amb colors vius i alegres, en Cinto va tornar a la seva fulla de col, on va dinar una fulla denciam fresquíssima. Des d’aleshores, cada cop que plovia, no s’amagava… perquè sabia que la pluja sempre porta històries noves per viure, aventures emocionants i oportunitats per ajudar els altres. Va aprendre que fins i tot un cargol petit i lent pot fer grans coses amb un cor generós i valent. I va entendre que lamistat pot néixer en els llocs més inesperats, fins i tot entre un cargol i una formiga.

Cada cop que plovia, en Cinto sortia a passejar i a veure si algú necessitava la seva ajuda. I sempre trobava algú a qui ajudar, ja fos un cuc que shavia perdut, una marieta que no podia volar o una abella que necessitava refugi. En Cinto era feliç ajudant els altres, i els altres estaven feliços de tenir un amic com en Cinto.

Un dia, la Rita i les altres formigues van portar a en Cinto un regal: una fulla de col plena de mel deliciosa. En Cinto va estar molt content amb el regal i va compartir la mel amb tots els seus amics de lhort. Tots van menjar mel junts i van riure i van jugar. Va ser un dia molt feliç per a tothom.

En Cinto va viure moltes aventures a lhort, i sempre va ser un cargol valent i generós. I sempre recordava el dia que va ajudar la Rita sota la pluja. Perquè aquell dia va aprendre que lamistat i la generositat són les coses més importants de la vida.

—FI—.