🇪🇸Cuento corto para niños

Panxet, el cocodril que tenía miedo al agua

Panxet, un cocodrilo que le teme al agua, encuentra una forma ingeniosa de superar su miedo y unirse a sus compañeros para nadar. Sus burlas anteriores se convierten en admiración cuando Panxet demuestra su inteligencia y determinación.

A partir de: Panxet era el nom dun jove cocodril molt particular, ja que possiblement fóra lúnic cocodril que tenia por a laigua. Panxet, tan sols de vore laigua o dintentar ficar-hi la punteta dels ditets, es posava a tremolar de fred. Li agafaven uns calfreds tan forts que no podia parar de tremolar fins que s’assossegava. Per això, sempre estava gitat al solet, calmós i sense massa preocupacions al cap. Però, clar! Aquesta tranquil·litat li havia provocat una panxeta una mica redoneta. No fer esport ni moures gaire feia que la panxa cada vegada fóra més i més grosseta. Per això, tots els companys cocodrils lanomenaven Panxet. Doncs bé, els seus companys cocodrils sabien la debilitat de Panxet: tenia por a laigua i s’esgarrifava només de ficar-hi el peu. Tant i tant tremolava que a tots els servia de distracció i sempre se’n reien. — Eh, cocodrils! —deia un dells—. Voleu que ens riguem un poc de Panxet? — Vol! Cridem-lo i, quan entre a l’aigua, voreu com tremola. Així que tots junts van començar a cridar-lo: — Panxet, Panxet... Vols venir a jugar amb nosaltres? — Sí, ara vaig! —deia Panxet, perquè ell sí que volia jugar amb els seus companys. Però, clar, quan havia dentrar al riu... es preparava i, ficant el dit gros primer, s’arrupia només en tocar laigua. Sestremia tant que això provocava les rialles de tots els seus companys, que esperaven impacientment aquella reacció tan còmica i graciosa. — Ha, ha, ha! Panxet, tens fred? — Sí, sí... crec que vas a perdre la dentadura de tant tremolar! I Panxet, titil·litant, titil·litant, tornava a acorrufar el peu. El posava a terra ferma i tornava al seu lloc per continuar gitat, prenent el solet ben tranquil·let. Mentrestant, la resta dels seus companys esclataven en un aplec de rialles i acudits: — Co-co-co-co-co-co-co-co-drils, co-co-co-co-co-co-co-co-co-co-co-co-drils! —tartamudejaven alguns dells en to de burla. Panxet estava una mica enfadat perquè les burles dels seus companys ja començaven a resultar-li molestes. Així que havia de pensar alguna cosa per posar fi a aquestes bromes i, el que era més important, fer una mica de natació, que li serviria per perdre una mica de panxeta. Així que, un dia, va tenir una idea fenomenal. Una idea meravellosa! Havia pensat la solució per no tindre mai més fred i poder banyar-se ben calentet. I el pròxim dia ho demostraria a la resta dels companys. Durant tota la vesprada, va estar fent preparatius. Va agafar el que necessitava i, quan la lluna va eixir, es va gitar esperant que el nou dia arribara per sorprendre els seus companys. A l’endemà, quan ja apretava la caloreta, els cocodrils, que solien estar xapotejant a laigua, van trobar a faltar Panxet, que no estava gitat on solia estar. — Heu vist Panxet? No està prenent el sol. — On pot estar? — No ho sé. Cridem-lo i així ens burlem una mica dell, val? — Val! — Panxet, Panxet! Vols vindre a banyar-te amb nosaltres? Però, aquesta vegada, Panxet els va fer callar a tots, perquè estava esperant que el cridaren. I, quan va sentir el seu nom, Panxet aparegué ben disposat. Quina sorpresa es van emportar la resta dels companys quan el van vore posant-se un banyador des dels turmells fins al coll, ben tapadet, amb les seues mànigues llargues, uns calcetins de fil gros i una gorra de bany. I així, Panxet els deia: — Ara ja no tindré mai més fred i podré sempre banyar-me amb vosaltres ben calentet! Aquesta vegada, la resta d’amics, que seguien dins de laigua, van començar a tremolar amb les seues enormes dentadures de cocodril. Tant i tant que alguns van haver danar al dentista perquè sels van trencar alguns queixals. I mai més van tindre ganes de fer-li la guitza a Panxet, que, a partir dara, nadaria sempre ben calentet.