🇪🇸Cuento corto para niños

LÚltim Vol de la Bruna: Un Adéu al Bosc de Vinyafonts

La Bruna, una tortuga molt vella, decideix que és hora de deixar enrere la seva closca i volar. Els seus amics del Bosc de Vinyafonts li ofereixen regals dacomiadament, i la Bruna segueix una lluerna fins al més enllà, deixant un llegat de records i transformació al bosc.

A partir de: EL DARRER VIATGE DE LA BRUNA (o com les mil i una nits ens van ensenyar que les històries no moren mai)   En un temps llunyà, quan els arbres encara parlaven en secret i les estrelles es deixaven acariciar pels núvols, al Bosc de Vinyafonts vivia la BRUNA, una tortuga tan vella que la seva olor recordava el gust de la primera pluja. La seva closca, d’un color marró com la terra humida després d’un aiguat, shavia omplert desquerdes que eren com els camins que ella ja no volia transitar. Cada passa li feia mal, com si portés tot el pes del cel sobre l’esquena. Un vespre, mentre el sol es banyava en un llac del color del es taronges endolcides amb mel, la BRUNA va reunir els seus amics: En LÚA, l’esquirol que guardava les glans més dolces dins d’una escletxa del roure. En BALÚ, un conill que sempre duia un llaç blau al voltant del coll (regal d’una nena que ja tenia nets). L’ÒNIX, un mussol que llegia les pors dels altres abans que ells mateixos les sabessin. —"He decidit quedar-me aquí" —va dir la BRUNA, i tot el bosc va contenir l’alè—. Vull recordar què se sent al volar, però la meva closca seguirà el seu propi camí. El BALÚ, amb les orelles que li tremolaven com ho fan les fulles a la tardor, va preguntar: —"I si canvies d’opinió?" —"Llavors sabré que va pagar la pena intentar-ho"—va respondre amb una rialla que feia brillar fins i tot les seves arrugues. Per acomiadar-se, cada amic li va oferir un regal: La LÚA li va lliurar una gla buida: "Perquè l’omplis d’allò que més enyoris". El BALÚ va cantar una cançó sense notes que feia olor de pa acabat de coure. L’ÒNIX li va regalar una ploma de la seva ala esquerra: "Perquè escriguis la teva pròpia història". I aleshores, la BRUNA va recitar la cançó que cantaven els més vells del bosc: "El riu no satura mai, el seu corrent sempre va... Avui, com el riu, et diem adéu. Però el teu record romandrà al bosc profund, com leco suau dels arbres al vent." Quan la nit s’havia fet tan fosca com l’ÒNIX i tan blava com el llaç d’en BALÚ, va aparèixer la NOA, una lluerna tan vella que fins i tot havia vist néixer les constel·lacions. —"Vens a buscar-me?" —murmurà la BRUNA. —"Només si estàs a punt" —respongué la NOA, i la seva lluentor, ambre, va dibuixar un sender entre les falgueres. I així, la BRUNA va deixar la seva closca sota un roure (que ara semblava un llibre obert) i va seguir la NOA. Els seus amics van veure que la seva ombra es feia transparent i lleugera com la boirina del matí. —"On és ara?" —va preguntar en BALÚ, aixecant el nas cap a les estrelles. La LÚA va assenyalar una ràfega de vent que joguinejava amb les fulles: —"És on van totes les coses van quan estan llestes per a formar part del tot". L’ÒNIX va afegir, mentre una papallona es posava a la seva closca: —"I des d’allà ens envia pessigolles. No sents aquest pessigolleig en el nas?" El BALÚ esternudà. —"Això és pol·len!" — va dir, i tots vinga a riure. EPÍLEG (per als que necessiten finals feliços) El closca de la BRUNA es va convertir en: Un pont per a les formigues. Un bressol per a un ocell que va oblidar com cantar. Un altar on els infants del poble deixaven pedres pintades. I cada nit, la NOA passava per sobre seu, il·luminant-la com un fanal que mai no s’apagava del tot.